Els pessebres vivents que avui es representen a Catalunya són, sortosament, innombrables. El que devia donar el tret de sortida fou, si no m’erro, el de Les Escaldes-Engordany, al Principat d’Andorra, per allà als anys 50/60 del segle passat. Cada pessebre té la seva fisonomia, posa en relleu algun aspecte particular. El de les Torres de Fals juga superbament amb una geografia i una arquitectura de privilegi. És una pura meravella que us deixa bocabadats, i que suposa un d’aquells «miraclets» que sabem fer els catalans quan sabem unir les voluntats, a
desgrat d’allò també tan nostre de «tants caps, tants barrets». Tot a Fals és català, bagenc per la precisió, fins i tot l’Infant Jesús s’hi fa català! S’hi respiren aires terrals i una suggestiva il·luminació us transporta en un món de màgia.
Però no sóc pas jo qui pugui enaltir com cal el pessebre de Fals, quan tantes altres personalitats ho han fet segurament amb millor ploma. Voldria, per contra, recordar que enguany es compleixen els vuit-cents del primer pessebre vivent, quan Sant Francesc d’Assís el va fer representar a Greccio, tres anys abans de la seva mort. Hi havia la menjadora amb fenc, el bou i la mula, com refereixen les fonts franciscanes. No s’hi parla de la Mare de Déu, ni de Sant Josep, encara que cal suposar que hi eren, com també els pastors i qui sap si els reis de l’Orient. Tampoc no es parla de l’Infant Jesús, tot i que la fe el feia present, i fins algú va tenir la visió de l’Infantó adorat per Sant Francesc amb aquell fervor ingenu, tan típic de l’espiritualitat que ell va encarnar.
Però generalment les coses no neixen per generació espontània. Som en una època (s. XIII) en què la severitat de la litúrgia romana s’anava guarnint d’elements plàstics que feien més entenedor i viscut el misteri. Les mateixes cerimònies sagrades agafaven un caire més dramàtic, amb declamació, gestos i abillament. En tenim encara unes romanalles en el Cant de la Sibil·la i en els misteris d’Elx o de La Selva del Camp. El mateix cant solemne del “Passio”, amb els tres personatges i el cor, o “turba”, que és el personatge col·lectiu, n’és una mostra ben eloqüent. De tot això, en derivà el teatre medieval i, si ho mirem bé, fins i tot el teatre posterior. I quan l’element teatral va anar guanyant terreny, l’espectacle es va haver de traslladar al carrer.
Hi ha un altre element que cal considerar: Sant Francesc havia visitat la Terra Santa, i probablement hi havia vist representacions d’aquest tipus, quan, ja al segle IV, la pelegrina Sílvia Egèria dóna testimoni que, a Palestina, els ritus de Setmana Santa eren com una mena de representacions dramàtiques. Hi va potser pouar la inspiració per al seu pessebre?
A Santa Maria la Major, al costat de les fustetes de la menjadora de Betlem, tenim la primera representació escultural del pessebre, que el papa Nicolau IV (1288-1292), que era franciscà, va encarregar al cèlebre Arnolfo di Cambio; també féu realitzar els esplèndids mosaics de l’absis al franciscà Jacopo Torriti, on les escenes del naixement i de l’adoració dels Mags són d’una bellesa colpidora.
Aquests serien, doncs, els orígens pluriseculars dels nostres pessebres vivents. En una època de laïcisme a ultrança com la nostra, que té molt d’esnobisme (penseu que algú fins i tot ha demanat l’absurd de poder fer la primera comunió civil!), potser hi ha qui no veu prou clar que l’element fonamental i imprescindible del pessebre sigui el naixement del Fill de Déu. Un pessebre sense la Cova seria com voler fer una truita només amb la closca dels ous, sense clares ni rovells. Qui més, qui menys, ningú no pot deixar de considerar que les arrels d’aquest
nostre benamat País són cristianes. I ens seria fatal que es perdessin!
Valentí Miserachs Grau
Concertista d’orgue i director de cor i orquestra